Dim ARTS, 5 dE M AIG DE 2 015 — 2 0.3 0 h Intèrprets Catalans — Petit Palau Concert núm. 6 Elena Copons, soprano Francisco Poyato, piano Elena Copons, soprano Francisco Poyato, piano Programa Elena Copons, soprano Francisco Poyato, piano I 40’ Eduard Toldrà (1895-1962) Festeig Platxèria Recança Camins de fada Frederic Mompou (1893-1987) Combat del somni Damunt de tu només les flors Aquesta nit un mateix vent Jo et pressentia com la mar Fes-me la vida transparent Ara no sé si et veig encar Enric Granados (1867-1916) La maja y el ruiseñor El tra la la y el punteado El majo discreto II 35’ Amadeu Vives (1871-1932) Canciones epigramáticas (selecció) ¡Válgame Dios, que los ánsares vuelan! Que soy niña y tengo miedo El retrato de Isabela Madre, la mi madre El amor y los ojos La presumida ¡Alza, hola! Joaquim Serra (1907-1957) Cançons líriques i amoroses L’elegia d’una rosa Cançó voluble Cançó Camp de fajol El sonet dels llavis Catalunya Música enregistra aquest concert. Per tornar-lo a escoltar, consulteu la programació a www.catmusica.cat Comentari La cançó culta d’autor a l’estil del lied alemany no es va començar a cultivar a Espanya fins a l’últim terç del segle XIX. Felip Pedrell, referent del nacionalisme musical, en va ser el proselitista més acèrrim, per bé que no va ser fins a la segona dècada del segle XX que el seu propòsit va reeixir gràcies als compositors catalans. El concert d’aquest vespre és una mostra de la millor cançó de concert creada pels compositors catalans modernistes i noucentistes. Eduard Toldrà s’erigeix en el creador del lied català. Les seves cançons, de gran sensibilitat, configuren una antologia de la millor poesia catalana del moment. Festeig (1915), sobre un poema de Joan Maragall, és una de les primeres que va escriure i va ser estrenada per Emili Vendrell al Palau de la Música Catalana el 21 de desembre de 1919. Vendrell també va estrenar al Palau Recança (1926) i Platxèria (1927). El mateix Toldrà va acompanyar al piano la soprano Conxita Badia en l’estrena, també al Palau, de Camins de fada (1926). Contemporani dels noucentistes, Frederic Mompou és, però, un compositor d’influència francesa. Combat del somni (1942-1951) és un cicle de cinc cançons sobre poemes de Josep Janés de gran lirisme i intensitat dramàtica. Originàriament constava de tres cançons: “Damunt de tu, només les flors” (1942), que inclou una de les melodies més delicades i encisadores de Mompou, “Aquesta nit un mateix vent” (1946) i “Jo et pressentia com la mar” (1948). El 1951 el compositor va afegir-hi “Fes-me la vida transparent”. La cinquena cançó, “Ara no sé si et veig encar” (1950), va romandre inèdita i anys més tard en va fer servir part de la música per a “Le vin perdu”, de les Cinc melodies sobre textos de Paul Valéry, per la qual cosa no la va publicar. Els compositors modernistes Enric Granados i Amadeu Vives, aquest cofundador amb Lluís Millet de l’Orfeó Català, posen en pràctica en els seus cicles Canciones amatorias (1915) i Canciones epigramáticas (1915) les teories de Pedrell sobre el lied nacional i ho fan recorrent a la poesia del Segle d’Or espanyol. Conxita Badia va estrenar Canciones amatorias el 7 d’abril de 1915 a la Sala Granados de Barcelona, que estava a l’avinguda del Tibidabo, i també va estrenar, en aquest cas al Palau de la Música, Canciones epigramáticas, que Vives li havia dedicat. Joaquim Serra és un compositor popular entre els sardanistes, però la seva obra per a veu i piano, d’estètica plenament noucentista i ressonàncies que el fan pròxim a Toldrà, és poc coneguda. Les seves cançons líriques i amoroses ens descobreixen un compositor seduït per la poesia de Carner, Joan Maria Guasch i Carme Monturiol. Lourdes Morgades, periodista especialitzada en música Diumenge, 17.05.15 — 18:00 h — SALA DE CONCERTS — 25è aniversari. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana Musicaperta Corrado Bolsi, concertino Jordi Casas i Bayer, director C. Monteverdi: Madrigali & Scherzi Musicali Textos i traduccions EDUARD TOLDRÀ Festeig (poema de Joan Maragall [1860-1911]) Sota les estrelles, d’espatlles al mar una galta humida, fresca de serena, una galta suau i plena és ben dolça de besar. Entre dos silencis, bes silenciós, com vares deixar-nos tremolant tots dos dins la nit quieta, amb deixos ardents de la migdiada i dels terrals vents. El reberes silenciosa. Mos llavis, dolços encar, te van preguntâ una cosa i tu no vas contestar. Què vaig preguntar-te?... Sols recordo el bes i que se sentia la plena mar alta. Tu, tota caiguda, semblaves malalta... Oh, no hi tornaré mai més! Prô la flonja galta ruixada amb serena, sota de ma boca, d’espatlles al mar; prô la xafogosa nit d’agost serena, ai, com la podré oblidar? Platxèria (poema de Joan Salvat-Papasseit [1894-1924]) Dolça amigueta, juguem a fet, o a corretgeta, o a bell indret. Dolça amigueta, no tinguis por: ni he d’allunyar-me, ni en cap racó fer-te malícies, o bé el distret si acàs et cremes o ets a l’indret on he amagada la teva flor; si tu ets manyaga, jo seré bo. Dolça amigueta, tornem al joc; la teva escala farà de toc. Si tu m’atrapes, no et besaré; si jo t’atrapo, perdonaré que no m’estimis. Ja em somriuràs. Si et cau la trena, jo et faré el llaç Recança (poema de Josep Carner [1884–1970]) Qui sentís, renovellat per la bruixa entesa, aquell gust precipitat de la jovenesa, pluja i vent arremorat, i l’acàcia en tot esclat i deixant per l’empedrat florida estesa! Ah, l’anar sota l’aiguat com fent-li escomesa, d’un sonet, mig començat, en l’embriaguesa, i amb paraigua foradat, i la lluna pel forat i rient al meu costat una noia encesa! Camins de fada (poema de Tomàs Garcés [1901-1993]) Amor, faré una passera damunt de la mar. La pedra llisca lleugera damunt de la mar. Mon braç, la tornava alada. Vola, que l’ombra morada no sigui xarxa parada damunt de la mar. Si la gavina s’acosta, fes via, brunzent. Pedra, si és roja la posta, fes via, brunzent. No et torbi l’escull, esquiva l’abraçada fugitiva del dofí. Sageta viva, fes via, brunzent. El mar té camins de fada, blanc i rosa, Amor. Els feia la pedra alada, blanc i rosa, Amor. Vés-hi, peu nu, rosa vera. Oreig damunt la passera, amb la teva mà lleugera cull l’estel, Amor. FREDERIC MOMPOU Combat del somni (poemes de Josep Janés [1913-1959]) Damunt de tu, només les flors. Eren com una ofrena blanca: la llum que daven al teu cos mai més seria de la branca; tota una vida de perfum amb el seu bes t’era donada. Tu resplendies de la llum per l’esguard clos atresorada. Si hagués pogut ésser sospir de flor! Donar-me, com un llir, a tu, perquè la meva vida s’anés marcint sobre el teu pit. I no saber mai més la nit, que al teu costat fóra esvaïda. Aquesta nit un mateix vent i una mateixa vela encesa devien dû el teu pensament i el meu per mars on la tendresa es torna música i cristall. El bes se’ns feia transparència —si tu eres l’aigua, jo el mirall— com si abracéssim una absència. El nostre cel fóra, potser, un somni etern, així, de besos fets melodia, i un no ser de cossos junts i d’ulls encesos amb flames blanques, i un sospir d’acariciar sedes de llir? Jo et pressentia com la mar i com el vent, immensa, lliure, alta, damunt de tot atzar i tot destí. I en el meu viure, com el respir. I ara que et tinc veig com el somni et limitava. Tu no ets un nom, ni un gest. No vinc a tu com a la imatge blava d’un somni humà. Tu no ets la mar, que és presonera dins de platges, tu no ets el vent, pres en l’espai. Tu no tens límits; no hi ha, encar, mots per a dir-te, ni paisatges per sê el teu món —ni hi seran mai. Fes-me la vida transparent Com els teus ulls, torna ben pura la meva mà, i al pensament duu-m’hi la pau. Altra ventura no vull, sinó la de seguir l’estrella blanca que naixia dels teus camins. I no llanguir per ser mirall d’uns ulls. Voldria ser com un riu oblidadís que es lliura al mar, les aigües pures de tota imatge, amb un anhel de blau. I ser, llavors, feliç de viure lluny d’amors obscures, amb l’esperança del teu cel. Ara no sé si et veig, encar. Els ulls et miren, i voldria que això fos veure’t. Si sabia que et veig i et sé, com fóra avar de poder dir que cap mirall del món, ni l’aigua més serena no et saben dir; que sols alena un pit que estimi el que el cristall no veu ni diu! Si fos així! Que tu només fossis en mi! Lluny dels meus ulls, tan limitada, tan reduïda a gest, a esguard, a imatge, a veu, que jo fos part de tu, vivent per ma mirada. ENRIC GRANADOS (poemes de Fernando Periquet [1873-1949]) La maja y el ruiseñor ¿Por qué entre sombras el ruiseñor entona su armonioso cantar? ¿Acaso el rey de día guarda rencor? ¿Y de él quiere algún agravio vengar? Guarda quizás su pecho oculto tal dolor, que en la sombra espera alivio hallar, triste, entonando cantos de amor. Y, tal vez alguna flor, temblorosa del pudor de amar, es la esclava enamorada de su cantar. ¡Misterioso es el cantar que entona envuelto en sombra el ruiseñor! ¡Ah! son los amores como flor a merced de la mar. ¡Amor! ¡Ah, no hay cantar sin amor! ¡Ah! Ruiseñor: es tu cantar himno de amor. El tra la la y el punteado Es en balde, majo mío, que sigas hablando porque hay cosas que contesto yo siempre cantando: tra la la... Por más que preguntes tanto: tra la la... En mí no causas quebranto ni yo he de salir de mi canto: tra la la... El majo discreto Dicen que mi majo es feo. Es posible que sí que lo sea, que amor es deseo que ciega y marea. Ha tiempo que sé que quien ama no ve. Mas si no es mi majo un hombre que por lindo descuelle y asombre, en cambio es discreto y guarda un secreto que yo posé en él sabiendo que es fiel. ¿Cuál es el secreto que el majo guardó? Sería indiscreto contarlo yo. No poco trabajo costará saber secretos de un majo con una mujer. Nació en Lavapiés. ¡Eh, eh! ¡Es un majo, un majo es! AMADEU VIVES Canciones epigramáticas (selecció) ¡Válgame Dios, que los ánsares vuelan! (poema de Francisco de Trillo y Figueroa [1618-1680]) ¡Válgame Dios, que los ánsares vuelan! ¡Válgame Dios, que saben volar! Andando en el suelo Vide un ánsar chico, Y alzando su pico Vino a mí de vuelo. Diome un gran consuelo De verle alear. ¡Válgame Dios, etc. ! El ánsar gracioso Comenzó a picarme, Y aun a enamorarme Su pico amoroso; Mas, como alevoso Volviome a dejar. ¡Válgame Dios, etc. ! Era tan bonico, Que me dejó en calma, Dando gusto al alma Su agraciado pico, Pues era, aunque chico Grande en el picar. ¡Válgame Dios, etc. ! Mas quisiera yo Nunca haberle visto, Pues dulce le asisto Y cruel huyó: Sólo me dejó Qué sentir y amar. ¡Válgame Dios, etc. ! Que soy niña y tengo miedo (anònim s. XVI) Ten, Amor, el arco quedo, Que soy niña, y tengo miedo. Dicen que amor ha vencido A las deidades mayores, Y que de sus pasadores, Cielo y tierra está ofendido; Y habiendo aquesto sabido No es mucho temer su enredo, Que soy niña, y tengo miedo. Unos dicen el estrago, Que en Píramo y Tisbe hiciste; Otros cuán tirano fuiste Con la reina de Cartago; Y viendo que das tal pago, Atemorizada quedo, Que soy niña, y tengo miedo. Y el amor que te tengo Me desconsuela, Porque eres falsa, Como tu madre, Como tu abuela. No es, Amor, mi condición Para sufrir tus temores, Tus engaños, tus terrores, Tus celos y compasión; Y en esta jurisdicción No me cogerás, si puedo, Que soy niña, y tengo miedo. Este es tu fiel retrato, Niña Isabela. El retrato de Isabela (anònim s. XVII) Óyeme tu retrato, Niña Isabela, Salvo ser justo, Salvo ser propio, Salvo que hiela. Linda mata de pelo Peina tu mano, Salvo ser poco, Salvo ser corto, Salvo ser cano. Con la luz de tus ojos A todos pierdes, Salvo que lloran, Salvo ser bizcos, Salvo ser verdes. Con tu boca preciosa Nada compite, Salvo ser grande, Salvo ser belfa, Salvo que pide. Es tu nariz florero De fino aroma, Salvo ser fea, Salvo ser ancha, Salvo ser roma. Tus dientes son alhajas De fino engarce, Salvo ser pocos, Salvo ser negros, Salvo ser grandes. Tu cintura embellece Tu linda facha, Salvo que dobla, Salvo que tuerce, Salvo que agacha. Madre, la mi madre (poema de Miguel de Cervantes de Saavedra [1547-1616]) Madre, la mi madre, Guardas me ponéis; Que si yo no me guardo No me guardaréis. Dicen que está escrito, Y con gran razón, Ser la privación Causa de apetito; Crece en infinito Encerrado amor; Por eso es mejor Que no me encerréis; Que si yo no me guardo No me guardaréis. Si la voluntad Por sí no se guarda, No la harán guarda Miedo o calidad: Romperá en verdad Por la misma muerte, Hasta hallar la suerte Que vos no entendéis; Que si yo no me guardo No me guardaréis. Quien tiene costumbre De ser amorosa, Como mariposa Ser irá tras su lumbre, Aunque muchedumbre De guardas le pongan, Y aunque más propongan De hacer lo que hacéis; Que si yo no me guardo No me guardaréis. Es de tal manera La fuerza amorosa, Que a la más hermosa La vuelve en quimera, El pecho de cera De fuego la gana, Las manos de lana, De fieltro los pies; Que si yo no me guardo Mal me guardaréis. La presumida (poema de Sinesio Delgado [1859-1928]) El amor y los ojos (lletra popular) Y por culpa de la sal Se perdieron más de mil, Que no hay moza más cabal En los bailes de candil. A la sala del crimen Llevé tus ojos, Porque son dos ladrones Facinerosos. Y cuando entraron, Se ha quejado el regente Que lo robaron. Con los ojos del alma Te estoy mirando; Y con los de la cara Disimulando. Que este es el modo De que nuestro cariño Se oculte a todos. ¿Sabes qué es lo que quiero Más que a mi vida? Pues son tus ojos negros Que me asesinan. He de mirarte, Y con tal que me mires Aunque me mates, No me mires, que miran Que nos miramos; Miremos la manera De no mirarnos. No nos miremos, Y cuando no nos miren Nos miraremos. Si mis ojos te ofenden, Yo te prometo, Por que no te molesten, Amarte ciego. Mas te suplico, Que en tal lance me sirvas De lazarillo. Fuego y nieve despiden Tus negros ojos; Fuego para quien amas, Nieve a los otros. Y yo te ruego Que aunque me hagas cenizas, Me arrojen fuego. Bautizada en San Andrés, Tanta sal el cura echó, Que del Rastro a Lavapiés Nadie campa más que yo. Al majo más majo Le pincho y le rajo; Si es hembra de rumbo, La agarro y la tumbo, Y estando debajo La azoto y la zumbo Que ya saben por acá Que Bastiana es siempre así, Y contesta a un “¡alto allá!” Con un “¡qué se me da a mí!” Mi cortejo quiere ser Un usía muy formal, Que de mí pretende hacer Una dama principal. Yo le doy conversación Y le engaño con el fin De tratar a un señorón Con la punta del chapín. Que al ir por la calle Luciendo mi talle, Las capas se tienden, Los ojos se encienden, Y en estos madroños Las almas se prenden. Pero ¿quién me prenderá Si yo siempre me escurrí Contestando a un “¡alto allá!” Con un “¡qué se me da a mí!”? ¡Alza, hola! (poema de Manuel Bretón de los Herreros [1796-1873]) Ancha franja de velludo En la terciada mantilla; Aire recio, gesto crudo; Soberana pantorrilla; Alma atroz; sal española... ¡Alza, hola! Vale un mundo mi Manola. De basilisco es su vista; Cada mirada es un rayo; No hay alma que la resista; Y si mira de soslayo Y pavonea la cola... Si algún galán abejorro Babeando tras ella va, Se revuelve, tuerce el morro Y le responde: ¡arre allá!, Que no gusto de parola. Sobre el suelo, en una esquina Ella en rábanos entiende, Y en naranjas de la China. Todo es fresco lo que vende... Quedando aparte ella sola. JOAQUIM SERRA Cançons líriques i amoroses L’elegia d’una rosa (poema de Josep Carner) Quina cosa, Déu meu, quina cosa! És la cosa més trista d’enguany se m’ha mort una rosa, la rosa; se m’ha mort sense pena ni plany. Ni la pluja ni el vent li han fet nosa ni ha mirat de collir-la l’estrany. Se m’ha mort una rosa, la rosa, que potser ni tenia averany. Ni la bella il·lusió l’ha desclosa, ni ses ulles puní el desengany. Se m’ha mort una rosa, la rosa; se m’ha mort tota sola en el tany. si no es mou, és trista cosa. Ara a una altre i ara a mi, decanteu-vos com la rosa. Rossinyol, canta la glosa d’una pena sense fi. Més la rosa no s’hi exposa, massa és bella per morir! Decanteu-vos com la rosa, ara a una altre i ara a mi. Cançó (poema de Carme Monturiol [1892-1966]) Suaument i augusta, va lliscant la barca per les aigües tranquil·les del port. Jove mariner qui la nau governa bru de mans i cara m’ha robat el cor. La vela llatina és gavina blanca de vol majestàtic i a l’ensems ardit. Jove mariner qui mena la barca té el gest ample i gràcil d’un amor antic. La barca lleugera obre en la mar blava, com arada nova, profund solc de llum. Jove mariner, de mirada clara, encén en mon ànima un estrany perfum. La tarda és daurada, flamegen les veles i tot s’harmonitza dins d’un to suau. Jove mariner canta amb veu molt dolça, i s’eleva el càntic en el dia blau. Suaument i augusta va lliscant la barca s’allunya de pressa no és sinó un punt d’or. Jove mariner, qui la nau governa al lluny se n’emporta el meu pobre cor. Camp de fajol (poema de Joan Maria Guasch [1878-1961]) Cançó voluble (poema de Josep Carner) Què hi fas aquí tot sol, camp de fajol? Vos, a penes sou desclosa ja estimeu d’ací, d’allí; una rosa mai reposa entre l’aura del matí. Decanteu-vos com la rosa, ara a un altre i ara a mi. Virginitat sagrada, no t’ha tocat ningú? Floreixes regalada i solament per tu? Un amor de mai finir us dura massa nosa; una rosa en un jardí, Què en fas de la bellesa d’aqueixa gran blancor? Vius lliure i ta nuesa No sap què és un petó. Què hi fas aquí tot sol, Camp de fajol? El sonet dels llavis (poema de Josep Carner) Seguidament els llavis cantaria amb què em persuadeixes i m’arbores. Tos llavis són metzines temptadores, ires de voluptat i de follia; Saben paraules embriagadores, i el dolç segell que l’esperit desnia; besen de nit amb flaires dormidores i criden clars en aixecar-se el dia. O llavis, de la cara en la blancor són escarlates de cruel bellesa. O llavis, llavis, quina sang malmesa De ferit us ha dada l’encesor? Quin cor xuclàreu, que teniu tebior d’alguna visa que va poc heu presa? Biografies Elena Copons, soprano Estudià cant amb Dolors Aldea i al Konservotarium de Viena, on es graduà en les especialitats de cant solista, lied i oratori. El 2007 va obtenir el segon premi a l’Internationaler Lied Wettbewerb Hugo Wolf d’Stuttgart. Enguany ha debutat al Holywell Music Room d’Oxford i al Kings Place de Londres, dintre de The Schubert Project, amb els pianistes S. Kynoch, D. Brenner i R. Vignoles, amb qui també ha actuat al Musikverein de Viena. També ha cantat a l’Arnold Schönberg Center, Bösendorfersaal, Liederhalle-Stuttgart, Festival de St. Gallen i al Ludwigsburger Schlossfestspiele. Ha ofert recitals a Catalunya amb Jordi Armengol i Francisco Poyato, al Palau de la Música Catalana i a l’Auditori de Barcelona, amb el programa de creació pròpia Cabaret! Ha interpretat cançons d’Strauss amb l’Orquestra de la Ràdio de Viena, les Canciones negras de Montsalvatge amb la Münchner Symphoniker i La rosa als llavis de Toldrà amb l’OBC. És habitual de les temporades del Liceu des del 2008 i ha estat convidada pel Teatro Real, Theater an der Wien, Stadttheater Klagenfurt i pels festivals Carinthischer Sommer i Opernfestspiele St. Margarethen, entre d’altres. En el gènere concert, ha actuat al Musikverein, Konzerthaus i Radiokulturhaus de Viena, Theater an der Wien, Brucknerhaus de Linz, Festival St. Gallen, Festival Osterklang, Festival Pau Casals de Prada de Conflent i als Summerproms de Munic. Ha treballat amb directors com Sir N. Marriner, C. Scimone, M. Piollet, L. Hager, P. Daniel, R. Palumbo, E. Ortner, S. Weigle, H. Bicket, P. Daniel, S. Mas-Conde, A. Ros-Marbà i J. Pons. Francisco Poyato, piano Cursà estudis superiors de piano, composició i direcció a Barcelona i Badalona. Va treballar l’especialitat de lied amb Hartmut Höll i Mitsuko Shirai a la Universität Mozarteum de Salzburg, a més d’estudiar pianoforte i interpretació històrica amb Anthony Spiri. Ha ampliat la formació pianística amb Frederic Gevers, Alain Motard i Dmitri Bashkirov, i de lied amb D. Fischer-Dieskau, Thomas Hampson i Robert Holl. Del 1995 al 2001 va ser professor de repertori a la Universität Mozarteum de Salzburg i va ser convidat com a docent de l’Acadèmia d’Estiu d’aquest prestigiós centre. D’ençà de la creació de l’ESMUC l’any 2001, hi imparteix l’assignatura lied. També ha professat diversos cursos a la Sala Paper de Música de Capellades, Schubertíada de Vilabertran i a la Hochschule für Musik de Karlsruhe. Treballa habitualment amb la soprano Assumpta Mateu i amb altres cantants, com Mitsuko Shirai, Ruth Ziesak, Liesbeth Devos, Lluís Vilamajó, Marta Mathéu o Christina Koch, entre d’altres. És responsable, amb Assumpta Mateu i Lluís Vilamajó, de la primera gravació integral de les cançons d’Eduard Toldrà, per a Columna Música. Ha ofert concerts a Catalunya (Auditori de Barcelona, Schubertíades de Barcelona i Vilabertran, Auditori Pau Casals del Vendrell, Festival de Torroella de Montgrí), Espanya (La Maestranza de Sevilla, Festival Manuel de Falla de Granada), Àustria (Mozarteum de Salzburg, Linz), Alemanya (Baviera, Münster, Stuttgart), Croàcia, França i Portugal (Gulbelkian de Lisboa). Ha enregistrat per a Catalunya Ràdio, Radio 2, Canal 33, la WDR alemanya i Ràdio Zagreb. Amb la col·laboració de: Troba’ns a: www.palaumusica.cat