Benvolgudes i benvolguts, Un comiat mai no és fàcil. S’acumulen molts records, molts moments viscuts amb vosaltres. Alguns magnífics, altres de més aspres. Us he de dir, no obstant, que a l'hora de marxar miro enrere i me’n vaig satisfet i feliç. Molt satisfet i molt feliç. En primer lloc, per haver estat al capdavant de la redacció en una etapa esplèndida en què vam assolir amb escreix el reptes que ens havíem marcat. Hem compartit moments essencials de la història de La Vanguardia, com la nova redacció o el diari en català. Durant aquells anys, vam fer un bon diari, vam ser la referència informativa del país. I això no és fàcil. No n’hi ha prou amb ser els més grans. Cal també sentir-se grans. I voler ser els millors cada dia. Plegats vam fer un bon periodisme. Cadascú aportant el seu talent i el seu esforç. I per tant, no puc més que donar-vos les gràcies per la vostra feina. Va ser mèrit vostre. Un diari és una passió. No és un lloc per aïllar-se, amagar-se i passar una estona. Tampoc per queixar-se i fer permanentment el murri. Un diari exigeix el millor de cadascú, exigeix coratge per dir el que toca en cada moment encara que a alguns no els agradi, i molta, molta feina. També requereix escoltar el batec de la societat, dels lectors, dels compradors. Tot és possible amb ells al teu costat. Cal mantenir aquesta complicitat, cal parlar la mateixa llengua. Narrem la realitat i alhora som part de la realitat. Les dues coses son indestriables. No es poden separar. En cas contrari, la realitat es manipula i tergiversa. Aquesta és la grandesa d'un diari que ha d’avançar pel carril central de la societat catalana. No ens toca a nosaltres repetir una vegada i una altra que l’objectiu és ser-hi. Tampoc podem pretendre rebaixar l’escuma dels debats que hi ha al carrer com si un diari fos un anivellador. Com si fos el xarop que s’administra als nens per abaixar-los la temperatura. La nostra societat no necessita que ningú li digui el que ha de pensar, només li cal que algú li expliqui i li analitzi què està passant. Ella, tota sola, en traurà les conseqüències. Si us plau, no menystinguem els nostres lectors. Me’n vaig feliç després de gairebé dues dècades al diari i gairebé catorze anys com a director. Els temps que vénen exigiran molt de nosaltres i els lectors ens miraran més que mai de fit a fit. El periodisme afronta ara mateix molts riscos i molts reptes, i només s’hi podrà donar resposta des d’un compromís màxim de rigor i professionalitat. Són temps nous, apassionants i atapeïts de canvis. Temps d’il·lusió més que de por. No seria just acabar aquestes breus ratlles sense agrair a l’empresa i al seu editor que em deixés fer durant molt de temps el diari que creia que se’ns exigia. Un temps en què empresa i redacció eren una mateixa cosa i compartien objectius que, en darrera instància, eren els millors possibles per als seus treballadors. És bo que sigui així i no ho és tornar a l’estèril llenguatge del “nosaltres i ells”. Acabo, doncs, insistint en el meu sentiment de profund, emocionat i sincer agraïment cap a tots vosaltres. Moltes gràcies. Salut i sort. José Antich