Cant V de la Divina Comèdia

CANT V
1 Così discesi del cerchio primaio
giù nel secondo, che men loco cinghia
e tanto più dolor, che punge a guaio.
2 Stavvi Minòs orribilmente, e ringhia:
essamina le colpe ne l'intrata;
giudica e manda secondo ch'avvinghia.
3 Dico che quando l'anima mal nata
li vien dinanzi, tutta si confessa;
e quel conoscitor de le peccata
4 vede qual loco d'inferno è da essa;
cignesi con la coda tante volte
quantunque gradi vuol che giù sia messa.
5 Sempre dinanzi a lui ne stanno molte:
vanno a vicenda ciascuna al giudizio,
dicono e odono e poi son giù volte.
6 "O tu che vieni al doloroso ospizio",
disse Minòs a me quando mi vide,
lasciando l'atto di cotanto offizio,
7 "guarda com'entri e di cui tu ti fide;
non t'inganni l'ampiezza de l'intrare!".
E 'l duca mio a lui: "Perché pur gride?
8 Non impedir lo suo fatale andare:
vuolsi così colà dove si puote
ciò che si vuole, e più non dimandare".
9 Or incomincian le dolenti note
a farmisi sentire; or son venuto
là dove molto pianto mi percuote.
10 Io venni in loco d'ogne luce muto,
che mugghia come fa mar per tempesta,
se da contrari venti è combattuto.
11 La bufera infernal, che mai non resta,
mena li spirti con la sua rapina;
voltando e percotendo li molesta.
12 Quando giungon davanti a la ruina,
quivi le strida, il compianto, il lamento;
bestemmian quivi la virtù divina.
13 Intesi ch'a così fatto tormento
enno dannati i peccator carnali,
che la ragion sommettono al talento.
14 E come li stornei ne portan l'ali
nel freddo tempo, a schiera larga e piena,
così quel fiato li spiriti mali
15 di qua, di là, di giù, di sù li mena;
nulla speranza li conforta mai,
non che di posa, ma di minor pena.
16 E come i gru van cantando lor lai,
faccendo in aere di sé lunga riga,
così vid'io venir, traendo guai,
17 ombre portate da la detta briga;
per ch'i' dissi: "Maestro, chi son quelle
genti che l'aura nera sì gastiga?".
18 "La prima di color di cui novelle
1 Vaig descendir així del primer cercle
al segon, que conté menor espai
però major dolor, turments i planys.
2 Allà hi ha Minos l'horrible, que gruny,
i examina les culpes a l'entrada,
jutja i disposa segons com s'enrotlla.
3 Vull dir que, quan l'esperit mal nascut
es troba al seu davant, tot ho confessa;
i ell, que coneix molt bé tots els pecats,
4 mira quin lloc de l'infern li pertoca,
i s'enrotlla la cua tantes voltes
com el nombre de graus que cal baixar.
5 Sempre n'hi ha molts que esperen davant d'ell,
i un darrere de l'altre són jutjats:
parlen, escolten, i cauen avall.
6 "Tu que véns a l'hospici del dolor",
em digué a mi Minos quan em veié,
abandonant un moment el seu càrrec,
7 "mira com entres, i de qui et refies:
no t'enganye l'amplària del portal!"
I el meu guia li diu: "Tu per què crides?
8 Ha de passar fatalment, no t'hi poses,
perquè així ho volen a dalt, on es pot
allò que es vol, i no preguntes més."
9 Ara sí que comencen a sentir-se
les notes doloroses; ja sóc dins
i m'arriba l'impacte d'un gran plor.
10 Vaig entrar en un lloc que és mut de llum,
i que mugeix com la mar en tempesta
quan és batuda per vents oposats.
11 La ventada infernal, que mai descansa,
arrossega amb violència els esperits,
gira, colpeja, i no deixa parar.
12 Quan arriben, portats pel vent horrible,
arriben també els crits, els plors i els planys,
i les blasfèmies al poder diví.
13 Jo vaig comprendre que, a un turment així,
són condemnats els pecadors carnals,
els que sotmeten la raó al desig.
14 Com les ales portant els estornells
en temps de fred, en estols abundants,
aquell buf duia els esperits dolents
15 d'un costat cap a un altre, amunt i avall;
no els reconforta mai cap esperança
ni de pena menor ni de descans.
16 I com grues que canten els seus lais,
formant en l'aire una llarga filera,
vaig veure com venien, amb grans ais,
17 unes ombres que duia la tempesta.
Per això li vaig dir: "Mestre, qui són
aquells que tant castiga l'aire negre?"
18 "La primera d'aquests, de qui voldries
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
32
33
34
35
36
tu vuo' saper", mi disse quelli allotta,
"fu imperadrice di molte favelle.
A vizio di lussuria fu sì rotta,
che libito fé licito in sua legge,
per tòrre il biasmo in che era condotta.
Ell'è Semiramìs, di cui si legge
che succedette a Nino e fu sua sposa:
tenne la terra che 'l Soldan corregge.
L'altra è colei che s'ancise amorosa,
e ruppe fede al cener di Sicheo;
poi è Cleopatràs lussurïosa.
Elena vedi, per cui tanto reo
tempo si volse, e vedi 'l grande Achille,
che con amore al fine combatteo.
Vedi Parìs, Tristano"; e più di mille
ombre mostrommi e nominommi a dito,
ch'amor di nostra vita dipartille.
Poscia ch'io ebbi 'l mio dottore udito
nomar le donne antiche e ' cavalieri,
pietà mi giunse, e fui quasi smarrito.
I' cominciai: "Poeta, volontieri
parlerei a quei due che 'nsieme vanno,
e paion sì al vento esser leggeri".
Ed elli a me: "Vedrai quando saranno
più presso a noi; e tu allor li priega
per quello amor che i mena, ed ei verranno".
Sì tosto come il vento a noi li piega,
mossi la voce: "O anime affannate,
venite a noi parlar, s'altri nol niega!".
Quali colombe dal disio chiamate
con l'ali alzate e ferme al dolce nido
vegnon per l'aere, dal voler portate;
cotali uscir de la schiera ov'è Dido,
a noi venendo per l'aere maligno,
sì forte fu l'affettüoso grido.
"O animal grazïoso e benigno
che visitando vai per l'aere perso
noi che tignemmo il mondo di sanguigno,
se fosse amico il re de l'universo,
noi pregheremmo lui de la tua pace,
poi c' hai pietà del nostro mal perverso.
Di quel che udire e che parlar vi piace,
noi udiremo e parleremo a voi,
mentre che 'l vento, come fa, ci tace.
Siede la terra dove nata fui
su la marina dove 'l Po discende
per aver pace co' seguaci sui.
Amor, ch'al cor gentil ratto s'apprende,
prese costui de la bella persona
che mi fu tolta; e 'l modo ancor m'offende.
Amor, ch'a nullo amato amar perdona,
mi prese del costui piacer sì forte,
che, come vedi, ancor non m'abbandona.
Amor condusse noi ad una morte.
Caina attende chi a vita ci spense".
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
32
33
34
35
36
saber alguna cosa", va dir ell,
"va ser emperadriu de moltes llengües.
Tant s'enfonsà en el vici de luxúria,
que féu lícits per llei tots els desigs
per evitar els retrets que mereixia.
És Semíramis, de la qual llegim
que es casà amb Ninus, i el va succeir;
regnà en terres on mana ara el Soldà.
L'altra és la que es matà per massa amor,
i va trair les cendres de Siqueu;
després, la luxuriosa Cleòpatra.
I veus Helena, per la qual hi hagué
un temps tan llarg de dol, i el gran Aquil·les
que al final combaté contra l'amor.
Veus Paris i Tristany"; i més de mil
ombres m'anomenà i mostrà amb el dit,
que l'amor va separar de la vida.
Quan el meu mestre em va dir aquells noms
de cavallers i dames del passat,
em vaig sentir ple de pena, torbat.
«Poeta», li vaig dir, «m’agradaria
parlar amb aquells dos que vénen junts
i que pareixen tan lleugers al vent.»
I ell a mi: «Ja els veuràs quan seran
més prop d’ací; llavors els ho demanes
per l’amor que els fa córrer, i ells vindran.»
Tan prompte com el vent els acostà,
els vaig cridar: «Ànimes turmentades,
veniu, parleu-nos, si ho teniu permès!»
Com els coloms que, enduts pel seu desig,
vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales
quietes i alçades, per l’impuls que els guia,
ells van eixir de l’estol on és Dido
i, per l’aire maligne, s’acostaren:
tan fort i ple d’afecte era el meu crit.
«Criatura benèvola i amable
que, per l’aire fosc, véns a visitar
els qui tenyiren la terra de sang,
si el rei de l’univers fóra amic nostre
li pregaríem per la teua pau,
ja que et fa pena el nostre horrible mal.
Del que vulgueu escoltar i parlar,
nosaltres parlarem i escoltarem
mentre el vent calle, tal com ha fet ara.
La terra on jo vaig nàixer és a prop
d’aquella costa cap on baixa el Po
per fer la pau amb els seus afluents.
L’amor, que en cor gentil pren aviat,
es va encendre en aquest, per la bellesa
del meu cos; i és com una ofensa encara.
L’amor, que obliga a més amor l’amat,
m’atragué cap a ell amb tanta força
que encara no m’ha abandonat, com veus.
L’amor ens va dur a una sola mort,
i a qui ens matà, l’espera la Caïna.»
Queste parole da lor ci fuor porte.
37 Quand'io intesi quell'anime offense,
china' il viso, e tanto il tenni basso,
fin che 'l poeta mi disse: "Che pense?".
38 Quando rispuosi, cominciai: "Oh lasso,
quanti dolci pensier, quanto disio
menò costoro al doloroso passo!".
39 Poi mi rivolsi a loro e parla' io,
e cominciai: "Francesca, i tuoi martìri
a lagrimar mi fanno tristo e pio.
40 Ma dimmi: al tempo d'i dolci sospiri,
a che e come concedette amore
che conosceste i dubbiosi disiri?".
41 E quella a me: "Nessun maggior dolore
che ricordarsi del tempo felice
ne la miseria; e ciò sa 'l tuo dottore.
42 Ma s'a conoscer la prima radice
del nostro amor tu hai cotanto affetto,
dirò come colui che piange e dice.
43 Noi leggiavamo un giorno per diletto
di Lancialotto come amor lo strinse;
soli eravamo e sanza alcun sospetto.
44 Per più fïate li occhi ci sospinse
quella lettura, e scolorocci il viso;
ma solo un punto fu quel che ci vinse.
45 Quando leggemmo il disïato riso
esser basciato da cotanto amante,
questi, che mai da me non fia diviso,
46 la bocca mi basciò tutto tremante.
Galeotto fu 'l libro e chi lo scrisse:
quel giorno più non vi leggemmo avante".
47 Mentre che l'uno spirto questo disse,
l'altro piangëa; sì che di pietade
io venni men così com'io morisse.
48 E caddi come corpo morto cade.
Això són les paraules que digueren.
37 Sentint aquelles ànimes ferides
vaig abaixar els ulls, mirant a terra,
fins que el poeta preguntà: "Què penses?"
38 Quan per fi vaig respondre, vaig dir: "Ai,
quants pensaments dolços, i quants desigs,
els van dur a un final tan dolorós!"
39 Després, parlant ja amb ells, vaig afegir
uns mots per dir: "Francesca, el teu turment
em fa plorar de tristesa i pietat.
40 Però en el temps d'aquells dolços sospirs,
amb quins senyals, i com, va fer l'amor
que coneguéreu els incerts desigs?"
41 I ella a mi: "No hi ha dolor més gran
que recordar un altre temps feliç
en la misèria, i el teu mestre ho sap.
42 Però si tens tant afany de saber
l'origen i l'arrel del nostre amor,
t'ho diré com qui alhora parla i plora.
43 Un dia estàvem, per plaer, llegint
com s'encengué l'amor en Lancelot;
estàvem sols, sense recel de res.
44 Moltes voltes, la història que llegíem
ens feia alçar els ulls i empal·lidir;
i arribàrem al punt que ens va fer caure:
45 quan vam llegir que els llavis desitjats
eren besats per un amant tan alt,
aquest, que no s'allunye mai de mi!,
46 em va besar la boca, tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure.
I aquell dia, no vam llegir ja més."
47 Mentre parlava així un dels esperits,
l'altre plorava, i del dolor tan fort
jo em desmaiava i em sentia morir.
48 I vaig caure com pot caure un cos mort.

Download Report